Jo vull ser

Moltes gràcies nin!!

2012-01-20T00:35:00.001+01:00

Fa masses dies que hauria d’haver escrit aquest article, o almenys fa molts dies que vaig prometre fer-ho. Podria dir que treballo molt i no tinc temps per escriure al blog i que clar, és difícil trobar una estona per posar-s’hi. Ho podria dir però no ho diré perquè no és cert, si he tardat ha estat per “la gran responsabilitat” que m’ha caigut a sobre. Mentre escolto Sooner or Later de Mat Kearney faig l’esforç de fer un escrit que estigui a l’altura del què vull dir.

Quan vaig arribar a la Pompeu Fabra, i suposo que com la majoria que començàvem jo anava perdut, el primer dia de classe vaig conèixer un paio al metro que resulta que anava a la mateixa classe que jo. De camí cap a casa (víviem a prop l’un de l’altre) ens vam estar explicant una mica d’on veníem i què feiem, jo recordo que ell em va dir que era de Mallorca i que havia vingut a Barcelona a estudiar. Recordo també que vam establir la típica conversa que tens amb algú que acabes de conèixer amb un lloc que ni tu a penes conèixes on tot just t’estàs adaptant, una conversa amb cert aire de timidesa.

No hagués dit mai que aquell mallorquí de nom Miquel acabaria sent el meu company de viatge durant aquests 7 anys, algu amb qui realment tindria una amistat tan forta i al mateix temps tan gratificant.

Si bé hem compartit tantes coses durant aquests anys, que fins i tot vam estar compartint pis durant els últims dos anys, això em provoca un gran respecte davant d’aquest article que vol complir i superar les espectatives, que pot ser de comiat però vol ser d’agraïment.

Durant aquests anys m’he fet gran per dir-ho d’alguna manera, he canviat però sobretot he conegut gent fantàstica a la Pompeu, a Suècia, i a la UAB i amb ell m’he le trobat a dos d’aquestes tres llocs. Ara en canvi els dos hem agafat camins diferents, cosa que ja toca i que és perfectament normal. Ell ha marxat fora, que és el que precisament he intentat fer jo i potser per pelicarlo tantes vegades sobre el tema al final li he encomanat les ganes. N’estic segur que li anirà genial a la seva nova aventura a l’estranger, de fet ell també ho té clar.

Aquest és el meu petit homenatge a un mallorquí que fa set anys va decidir venir a estudiar a Barcelona, on ens vàrem trobar i ens vàrem fer grans.

Stay hungry, stay foolish.

...Ja s’ha acabat Sooner or later, ara sona The Scientist, de Coldplay

Váyanse y pidan perdón

2011-11-17T00:05:00.003+01:00

Ara que ens trobem en plena campanya electoral potser caldria parlar d’alguna cosa més que no fossin les eleccions del pròxim dia 20 però crec que l’espectacle dut a terme fins ara val la pena comentar-lo.

Jo voldria fer referència al debat electoral de fa una setmana entre el Sr. Rubalcaba i el Sr. Rajoy (i el terme de “Senyor” el poso perquè és “el què toca”). A mi, i segurament a molta gent que estava mirant el debat aquella nit, em va semblar espantós la línia del debat en general; Espanya que ja fa uns quants anys que es troba immers en la crisi econòmica (com la majoria de països), i resulta que els dos individus que es disputen la presidència “de la nación” es passen tota l’estona en una discussió sense aportar res, cap dels dos va respondre les preguntes que li feia l’altre de la mateixa manera que cap dels dos va concretar quin serien els seus pilars bàsics i com els aplicaria per sortir de la crisi. Fins i tot en un moment es va posar a parlar d’un poble d’algun lloc d’Espanya fanfarronejant que els dos s’havien patejat la península de dalt baix. També em va semblar una falta de respecte els desprecis que hi va haver entre els dos candidats.

Si aquests individus són els que ens han de treure de la crisi anem arreglats. L’altre dia el President Mas deia que “si el PP guanya per majoria absoluta i CIU no té un paper important al Congrés, que Déu ens agafi confessats”, doncs jo no m’espero el dia 20 a veure que passa perquè vingui qui vingui ja podem tremolar (pets per merda com alguns diuen).

El mínim que es pot esperar d’algu que d’aquí 4 dies serà president d’un país és que aporti valor afegit. Si a mi em pregunten que hem de fer per sortir de la crisi doncs diré crear ocupació, ajudar als emprenedors i a les PIMES, lluitar contra l’exclusió social, etc. Tothom ho sap això així que si volen guanyar que s’ho currin una mica més.

“però com sempre, tard o d’hora amb més pena que glòria potser més tristos que alegres ens en sortirem ,tot passarà, i avui amb aquest cel de plom i mirant per la finestra, agafo obtusament amb els dits la màniga de la camisa i netejo circularment el baf del vidre i a través del cercle veig el País avui grisós, aquest matí plujós i penso que el present ara és així però que demà serà un altre dia per poder dir i tant que sí, que malgrat tot això val molt la pena”, que gran ets Basté!

The History of Everything

2011-09-01T00:29:00.002+02:00

Summer holidays have already finished, at least for me. They have been quite long and I have been able to enjoy it with my friends and we have done wonderful plans and meeting.

I have liked and enjoyed this summer because I have not only spent it with my local friends but also with some friends from abroad that I have done during these lasts years, and it has made that this summer has been different.

Firstly I had the pleasure to receive the visit of some friends that I knew when I attended to ISFIT in Trondheim, and secondly I had the opportunity to go to Lisbon and meet some friends from Erasmus which I did not meet since I left Sweden.

With the firsts ones we enjoyed Barcelona for a few days and we visited it together as well. Barcelona is a city that every foreign likes and especially Scandinavian people. Last summer I returned to Sweden and I met friends there, and this year, to the contrary, I have received Scandinavian friends in Barcelona.

With the friends of Erasmus we met in Lisbon, a great place with great people that apart from the experience of knowing a new place, I met some Erasmus friends there which I missed since 2009 I left Sweden and although two years had happened since it, we could meet again and feel as we met in Riksten, Björnkulla or Stockholm.

Great summer, which maybe I do not deserve but great anyway.Tomorrow I am going to begin the work with a big smile.

I wish that I could see you soon – Herman Düne

Adéu i gràcies

2011-07-14T19:02:00.002+02:00

Reconec, com ja he fet altres vegades, que fa dos anys quan vaig haver de decidir on volia continuar els meus estudis, la UAB no era la meva prioritat, de fet fa dos anys justos no se m’havia ni acudit ja que la meva intenció era continuar a la UPF. Per diferents circumstàncies que van succeir vaig acabar decidint, ja al setembre, que volia fer el segon cicle de ADE a la UAB al programa PUE, aconsellat en part per els meus companys de viatge universitaris que ja havien decidit anar-hi.

Tot just fa dos dies que ens vam graduar. Aquests dos anys han passat més ràpid del què em podia arribar a inmaginar, però sobretot han estat fantàstics, i això si que no m’ho imaginava el dia que vaig arribar.

Suposo que molts de nosaltres tindrem queixes o discrepàncies en com s’han fet algunes coses al PUE, la meva teoria és que no es pot quedar bé amb tothom, i que això queda en segon pla després que durant aquests anys hagim vist que som un grup fantàstic, i és que a llarga només el bons records perduren en la memòria.

Miquel Calçada va dir el següent en el seu últim programa d’Afers Exteriors:

Sempre que he arribat a algun lloc nou m’ha envaït la idea de què passaria si pogués veure el meu propi País per primer cop, quina sensació recordaria, quin detall hem quedaria gravat. A la llarga és fácil oblidar els paisatges, el nom d’un carrer o altres moments d’un viatge. En canvi, els records que perduren són els de petits moments, persones i sensacions que queden gravades en tot detall.

És cert que nosaltres no hem estat donant la volta el món durant aquests dos anys com va fer Mikimoto en el seu programa, però si que ens hem fet grans, potser uns més que altres, i que marxem de la UAB amb una maleta plena de bons records. En el meu cas, jo em disposo a entrar al món laboral amb una maleta a cada mà; una de la UPF i l’altra de la UAB. Si em pregunten que és el millor que porto a la de la Pompeu diré l’Erasmus, i sobre l’altra, doncs miraré d’explicar, intentant no ser massa cursi, que m’hi enduc grans amistats i bons records.

Que tinguem sort – Lluís Llach

The value of having values

2011-05-31T20:15:00.002+02:00

During these days we have seen that in worldwide Barça has been one of the mains characters. Media from over the world has spoken about this team, his play and his achievements. Pep’s team has shown which is the best way to play football, and job well done has no boundaries as well.

As I am a supporter of Barça you will guess that I am completely proud of the successes of this team, so that during these lasts years Pep’s team has took a page in the book of football history, and what is more, it is said that this team is the best ever.

When people say that a football team has go down in history, probably it is because this team has achieved a lot of goals and he has win a lot of cups in a short period, for instance Milan of Sacchi, and we find Barça of Pep between this list, although in this case it is not only because of the cups. This Barça has shown that it is possible to win through a nice way to play football, and at the same time doing it with players from the own school whom you have invested time to teach how to play football since they were children. And when you do it, not only you are implementing a football system, but also at the same time you are teaching values that share the entire institution.

In addition, Barça has demonstrated the value of having values; every member of the team trusts in his mate (players, coaches…), and they know that successes depend on the entire team and not on a single member, and they know that every success needs the help of every member to be achieved as well.

I hope that you enjoyed the final of Champions League of last Saturday. Although Manchester United is very good team and Sir Alex Ferguson is one of the bests coaches of the world, they were not able to beat the best team of the world, and maybe the best team of the history. Anyway, Red Devils should be proud of the match that they played and the way they faced up Barça, as other teams that have played against Barça in Champions League during this season, they have not been so brave.

… and when Abi raised the cup I almost cry. They became King of kings.

Song: Don’t stop me now - Queen

22-M, se'ns ha girat feina!

2011-05-19T01:51:00.002+02:00

Després de setmanes de no escriure res al Blog, em permeto el luxe a aquestes altes hores de la matinada de fer un break i penjar un nou post, i és que entre exàmens finals i el treball de final de carrera em queda poc temps per respirar.

Després de 10 dies de campanya electoral, per els que passem la major part de la setmana a Barcelona i per tant ens hem d’empassar la campanya de la Ciutat Comptal, cada dia es fa més imprevisible saber qui serà el nou alcalde. No m’ha passat gairebé mai, però crec que en aquestes eleccions la majoria dels candidats que opten a l’alcadia de Barcelona són bons, o almenys són competens.

Ricard Gomà em sembla un bon líder de iniciativa, una persona que quan parla desprén sinceritat i esforç, llàstima que arrossega el problema que té el seu partit, i és que aquesta gent quan parla de les dretes ho fan amb el mateix to que Franco emprava quan parlava dels jueus i dels masons. Algú els hi podria explicar que es pot ser ecologista sense ser d’esquerres.

Jordi Portabella és un candidat que es nota que és barceloní, ell aposta per una capital de Catalunya forta a arreu tot hi que el seu partit está en hores baixes, que per cert, per mi Portabella és molt millor persona i polític que el cap del seu partit.

Xavier Tries, que es presenta per tercera vegada i que sap que aquesta serà la última si no aconseguix guanyar, representa el coneixement que dóna l’experiència i també el canvi, una paraula que s’ha fet famosa. Trias s’haurà d’enfrontar al problema de les retallades que ha engegat recentment el seu partit, i això li pot fer perdre vots.

I finalment el gran Jordi Hereu, i dic gran perqué independentment dels resultats que tregui crec que se l’ha de felicitar per fins on ha arribat. Fa mesos tothom el donava per mort però després de guanyar unes primaries contra la famosa consellera Tura, ara sembla que la campanya li està anat prou bé. Això si, des del meu punt de vista és penós els anuncis electorals del PSC, que si el senyor Aznar, que si les retallades (aquí crec que ICV es passa tres pobles), i dic que em sembla penós perqué els responsables de les retallades no són precisament les persones que les estan duent a terme sinó els partits que les critiquen, així que una mica de dignitat i autocrítica que sempre va bé per anar per el món.

Segur que les eleccions de diumenge són molts renyides, i no només a Barcelona, es veu que a Girona la cosa tampoc no se sap com acabarà.

I doncs, si votés a Barcelona ja saps a qui votaria?

p.d. Avui he vist a Josep Anglada per TV3, i en fi, per mi és un pallaso amb ànsies de ser Hitler.

Els Amics de Manel

2011-04-11T23:28:00.002+02:00

“Heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat...”. Benvolgut, últimament no em canso d’escoltar aquestes estrofes. Sembla mentida l’evolució durant aquests dos darrers anys de grups com Manel o els Amics de les Arts, els quals han revolucionat l’escenari de la música en català.

Quan tot semblava que Els Pets, Sopa de Cabra o potser Lax’n’Busto serien els què s’emportarien els millors anys de la música en català (amb el permís dels setze jutges), de cop apareixen dos grups que revolucionen el panorama i en molt poc temps aconsegueixen el que grups com Mazoni o Mishima fa anys que estan intentant.

Tot hi que per el què sembla, gràcies a la consolidació com a grups de música del País de Manel i Els Amics, la música en català no només seguirà sinó que ho farà amb èxit entre la societat catalana, el que jo em pregunto és si el Rock Català ha mort, és a dir, encara que grups com Els Pets i Lax’n’Busto segueixin tocant (Els Sopa de Cabra no els compto, que només tornen per fer dos concerts), aquests s’emportaran el Rock Català quan deixin els escenaris, almenys sembla que passarà.

Crec que parlar del futur d’aquests dos nous grups, ara mateix pot ser precipitat, però qui sap on arribaran i si altres grups els acompanyaran en aquest camí, això sí, la cosa pinta bé.

Potser la recuperació d’aquest País comença per la música. A mi m’han dit que ahir a Barcelona més de 200.000 persones van dir SÍ, i que la gent del Madrid els té per corbata per no sé què d’uns partits de futbol que jugaran d’aquí poc.

Benvolgut ho deixo aquí que sé que ets un home ocupat, suposo que es moment d’acomiadar-me esperant no haver-te emprenyat massa i no haver semblat un boig.

Quedem així doncs, jo me’n vaig que sinó perdré el Transsiberià.

God bless you

2011-03-02T21:28:00.002+01:00

During the ten days that I was in Trondheim I had the opportunity to meet people from over the world, and also to talk with all of them and learn a lot from different cultures and different countries.

It was my second experience in Scandinavia, although it was quite different than the Erasmus I did in Sweden. This time not only I could meet people from over the world, but also I lived in a house of people from Norway and I knew about the country and also his culture.

When you arrive in a new Country and you meet new people, it is important that some of the members of your new group take the role of joining all the people and make that we feel in the same team. This was what the organizers of my workshop did, and they succeeded. I want to give my sincere thanks to Ronja, Seb, Nemanja, Thea and Erik for their dedication and time invested. All of them helped us to integrate in ISFIT and also in the workshop, and they made that all my mates and I enjoyed our time in Trondheim.

I also want to give my thanks to my hosts, Aleksandra and Paul. Both hosted me and I felt very comfortable in their house. I also had the pleasure of eating moose and have a nice talk with them during my last dinner in Trondheim.

Finally, I have to speak about all my workshop mates. It has been a great experience to meet people from over the world, to share our experiences and of course to make strong friendships. We had a lot of fun.

Tusen takk to:

Alvin, Seb, Young Bin, Uros, Salim, Nemanja, Masha, Laila, Jeff, Gohary, Enida, Ditta, Carolyne, Zienab, Thea, Ronja, Lily, Karim, Igor, Francisco, Emre, Hari, Candini, Beatrix, Dawa, Els, Erik, Hugo, Lilla, Michelle, Olia, Yash, Aleksandra and Paul.

Also I give thanks to all the students that have been working hard during these lasts two years, as they have achieved that ISFIT has been a great Festival, and also to all the people that I knew and we enjoyed together those ten days and I haven’t written their names.

See you soon!

In people ISFIT trusts

2011-02-26T18:18:00.002+01:00

It was the afternoon of 11^th of February when I landed in Oslo, where I had to catch another plane to Trondheim, where ISFIT took place. At the same moment I came in Oslo airport, I felt the smell of Kanelbulle, which meant that I had arrived in Scandinavia. Around 6 o’clock I landed in Trondheim.

I cannot explain my expectations of ISFIT before attending to the Festival, actually I had not defined it because I didn’t know the activities that we will do, although I confirm that whatever were my expectations, ISFIT has beat it.

In ISFIT 2011 we have spoken about the health and how to globalize it. Students from 141 different countries have discussed about this issue, and also we have received some speeches, which have been very interesting; for example the one that did the swedish doctor Hans Rosling from Karolinska Institutet, who explained the health’s development in the countries related with their richness and education.

Moreover, ISFIT is more than these. ISFIT is also a meeting point where are born different friendships between students from over the world. During the Festival, the students of every workshop work as a team and everyone helps each other, and this happens thanks of the organizers (I will speak about them in the next article), because they know how to motivate the people and make that everybody feel in the same team.

Despite all it has been said, there is only one thing that makes ISFIT special, and at the same time different from another meetings that can be organized. ISFIT is organized by students and only the students are the ones that manage the festival. After attending to ISFIT, I can say that all the volunteers have done a great job, as the festival has successfully developed.

In the closing ceremony the president of ISFIT, Jørgen Westrum Thorsen, told us that “it is only the beginning”, and it is true. During the festival we realised that a better world is possible, we saw the ways through we have to work together and we cannot miss this commitment. In people ISFIT trusts, so it has given to us the opportunity to work together and at the same time to learn from each other, with the goal to report it to society in a near future. It has been a great experience to take part to ISFIT, and also a pleasure to know all the people that I have known.

Glad tidings from Trondheim

2011-01-21T00:40:00.002+01:00

Next February it will be celebrated ISFIT (The International Student Festival in Trondheim). It takes place from 11 to 20^th of February. 450 Students from over the world will go to Trondheim to participate to this festival (ISFIT 2011 has received 4300 application forms) and around 400 volunteers will help to organize it. ISFIT was created in 1990 and it is celebrated every two years. This is the most famous festival of students of Scandinavia, and in the lasts years, people as Dalai Lama, Mikhaïl Gorbatxov and Bill Clinton have participated to this festival.

The topic of ISFIT 2011 is the health and how to extend it to the society. All the students will discuss it in different workshops, and they will expose their points of view and how it works in their country. There are different workshops (economy, politics, education, sport...) all of them related with health and how they affect to it. ISFIT aslo organizes concerts and other events for the students that participate to the festival.

I am one of these 450 students. Next February I will go to Trondheim (Norway), to attend to ISFIT, I will be in the workshop of the sport. I am very happy to have the opportunity to participate to ISIFT, and sure that I am also very lucky.

I will explain you about the experience, sure that it will be great, and I hope that I will learn a lot from my mates.

Christmas Lights

2011-01-05T17:30:00.002+01:00

Són dies de fred a la ciutat finlandesa de Rovaniemi. Ben entrada la nit podem observar que un ancià de barba i cabells blancs obre la porta de casa i crida el seu cavall. L’ancià va vestit amb unes vestidures majestuoses i lluents, tot fa pensar que es tracta de un ésser estrany, potser algú de la dinastia reial. Un cop s’ha enfilat el seu cavall, aquest també vestit amb unes vestidures que no passen desapercebudes, dóna el tret de sortida amb el seu braç dret. Al cap d’uns minuts l’ancià i tots els seus súbdits que l’acompanyen s’han perdut en la foscor dels boscos de la Laponia, ara només queda foscor i una estrella que regna en el cel. En una de les seves butxaques hi portava or.

A mitjanit, a la ciutat de Constantinoble es pot sentir un enrenou estrany. D’entre corredisses de camells i homes, es pot distingir una figura vestida amb vestits reials que, després de pujar al seu camell i fer una senyal al seus homes, l’individu de les llargues vestidures surt de la ciutat juntament amb la seva comitiva, i a mida que s’allunyen, l’únic element que crida l’atenció és una estrella que regna en el cel. L’ésser reial portava una capsa amb encens.

En les entranyes de un dels boscos que rodeja la ciutat de Addis Abbaba, es comença sentir una certa remor creixent que cada vegada es fa més evident. Gràcies a una estrella que regna sobre el cel etíop, es pot distingir una sèrie d’elefants que creuen el bosc acompanyats d’homes que van a peu, tots de raça negra. El que crida més l’atenció és un dels individus, de raça negra, que va damunt d’un elefant, ja que les seves vestidures són llargues, lluents i majestuoses, semblants a les d’un rei. Es pot veure que porta una petita ampolla, la qual conté Mirra.

Sembla que tots tres segueixen la mateixa estrella, ells no ho saben però els tres són guiats cap a Orient.

Nou curs escolar 2018-2019

2010-12-23T14:42:00.001+01:00

En Martí, que avui és el seu aniversari i fa 10 anys, s’aixeca del llit sabent que després d’uns mesos de vacances es tornarà a trobar amb els seus amics de l’escola, ja que avui torna al col·legi a començar el nou curs escolar 2018-2019.

Després d’arribar a l’escola i saludar tots els seus amics i companys, els professors els reparteixen en diferents classes, com es fa cada any al principi del curs escolar. En Martí sempre es pregunta quins companys l’acompanyaran a classe, si hi haurà els seus amics o bé només els podrà veure a l’hora del pati.

Un cop tots els alumnes son distribuïts entre les 3 aules de 4rt de primària, ell veu que ha tingut bastanta sort ja que molts dels seus millors amics estan amb ell, a la mateixa classe, de fet s’adona que cada any l’acompanya la mateixa gent.

En Martí està content perquè en Pol, un dels seus millors amics, s’asseu al seu costat a classe, tot hi que per altra banda no entén perquè en Marcos, un dels seus millors amics des de la guarderia, mai ha pogut compartir classe amb ell, en els quatre anys que fa que han començat l’escola mai han pogut anar junts.

Quan en Martí arriba a casa, el seu pare li pregunta com ha anat el primer dia, ell molt content explica que s’ha trobat totes els seus amics i amigues i que s’han explicat que han fet a l’estiu, i també li explica que, un altre any, no li ha tocat anar a la mateixa classe que en Marcos, i li demana al seu pare, que es amic del director, que li demani a l’escola si l’any que ve els poden posar junts.

El seu pare no contesta, sap que el seu fill mai anirà a classe amb en Marcos, i és que els pares d’en Marcos van decidir que el seu fill havia de rebre una educació en castellà.

Qatar Fundation

2010-12-14T23:21:00.002+01:00

Properament veurem com el frontal de la samarreta del Barça deixa de lluir Unicef, per una altra fundació, Qatar Fundation. Aquest article no pretén ser una crítica a la Directiva, ni molt menys, sinó una opinió sobre aquest fet, el qual marcarà un abans i un desprès.

Recordo que temps enrere, concretament quan vaig estar estudiant a l’estranger, a vegades hem tocava explicar a la gent què volia dir que el Barça era “més que un club”, i bé, no ho justificava explicant que el Barça era un equip que havia guanyat molts títols, ni deia que era el Club que havia tingut els millors jugadors de la història del futbol (kubala, Cruyff, Maradona, Messi), ni deia que el Barça tenia un dels camps més grans del món.

Quan hem preguntàvem perquè el Barça era més que un club els hi explicava que el Barça era un dels pocs equips que no era Societat Anónima, sinó que els socis eren els propietaris i que cada un tenia una petita part del club. També explicava que el Barça no havia portat mai publicitat a la samarreta, i que tampoc havia acceptat ofertes milionàries com la de “Bet and Win”. Llavors explicava que feia poc, després de quasi cent anys d’història sense haver portat mai publicitat, el Barça acceptava portar a UNICEF al frontal, i no només sense cobrar diners sinó aportant capital a La Fundació. Sé que la meva explicació no era molt extensa però feia veure a la gent que el Barça marcava la diferencia en el món del futbol.

Ara quan em preguntin perquè el Barça és més que un club només podré dir la meitat de les coses que deia abans, ara que si em pregunten com és que un club com el Barça pot portar publicitat d’un país on no es respecten els Drets Humans y no hi ha llibertat d’expressió, suposo que els hi hauré de dir que tot té un preu, i que a tot arreu hi ha gent que es ven per 150 milions d’Euros.

Sandro Rosell va dir que Qatar no era Uzbekistan, és veritat, com que la Xina no és Corea del Nord.

The end of an Era

2010-10-03T23:50:00.002+02:00

This was the Title of the Swedish newspaper Dagens Nyheter the day after of the Swedish elections. This time something special has happen with the entrance in the Riksdag (Swedish Parliament) of the Sverigedemocraterna (SD), but also the win of the conservative coalition has made evidence the end of the socialdemocratic Era.

The consecutive victory of the coalition has been produced because of the suitable management of the Swedish welfare state that the conservatives have done. But this time the coalition has not got the luck of 2006 when she got the majority in the Parliament. This time she has come across with the issue that she does not control the majority of the seats, with the need to find some partner to make government, and if you join it with the fact that SD has got 20 seats turning them as the one who has the key of the government, you realise that there is an important problem in Riksdag.

Now is the time that the left coalition, and to be more precisely the Socialdemocratic Party, accept that he has not won the elections. During these lasts decades socialdemocatics have been building the Swedish welfare state, and they have done a very good work, and they have to keep working for it, so now is the time when conservatives and socialdemocratics have to form government to minimize the power of the SD in the Riksdag, and after it, they also have to wonder what have produced the rising of SD, perhaps it means that they have to make some changes.

Sverigedemocraterna

2010-09-20T23:50:00.002+02:00

Yesterday took place the national Swedish elections, and Fredrik Reinfeldt (the head of the center-right coalition) won the elections.

First of all we have to congratulate the coalition for winning the elections again, after they won it in 2006 and they finished with the hegemony of the Social Democrats. We have to remind that the Conservatives won the elections because they promised “social policies”, which are more common between the lines of the Swedish Social Democrats, and we have to say that the Conservatives has passed the exam with a good mark.

However this time the Conservatives have not won with majority and sure that they will have to make some political pacts. We have to speak about the phenomenon of The Sweden Democrats, who has got around 20 seats in the Swedish Parliament. After the results one of the firsts words of the main political parties (the center-right coalition and The Social Democrats) were that they had not got any intention to pact with the racist party (Sweden Democrats), so it has opened a lot of ways of pacts (perhaps a pact between the Conservatives and the Green Party).

Anyway, what we have to analyze is the rising of the called “racist team”; I think that the other politicians cannot ignore the will of thousands of persons; I mean that if this team has got this results we have to look for why, 20 seats is not a chance. One of the causes of this result is the economic crises, which has hit the Swedish society despite the efforts of the government to avoid it. During this last decade a lot of immigrants have arrived in Europe and in Sweden too, and when the crises arrived, problems like unemployment appeared, and it hit the government because the taxes that it collected decreased, with the consequence that the public services became worse, and this is one of the main concerns of the Swedish people.

Immigration is a phenomenon that if you have, you have to accept it, and you have to try to integrate these people in the society, and at the same time the immigrants has the duty to make efforts to integrate in the new place that they have arrived.

In conclusion, the rising of parties like Sweden Democrats is not uncommon in Europe, and to avoid it we have to implant policies to regulate immigration, but never with the aim to discriminate. We have to control the immigration, although it seems quite difficult in a country where the 20% of the population are immigrants, and this is the case of Sweden, where can appear some racist parties if you don’t implant any serious policy to control de immigration.

Where the ocean meets my hand

2010-09-01T23:51:00.001+02:00

Since the day that I left that place, I have wished every day to return there, and after a year I have got my desire.

It was a Saturday afternoon and from the Flygbussarna (the bus that takes you in the airport and brings you to the city) we could see Stockholm, nice as always but cloudy and ready to rain. During the days before going to Sweden, I have to recognize that one of my main concerns was the weather, because it is said that august is the wettest month in Sweden. Despite the weather of Saturday, we were luckily and we had nice weather the rest of the days.

Is not the same Stockholm in winter than in august, and the majority of time that I lived in Sweden it was very cold and snowed. In summer people walk and sit on the streets. The Swedish people and some tourists too, are in the terraces of bars drinking some beer or soda.

Once our bus stopped in Cityterminalen we headed to our hostel, which was in Gamla Stan, the old city. We walked until Sergels Torg and after we walked through Drottninggatan, one of the most commercial streets of Stockholm that join Norrmalm with Gamla Stan. Our hostel was in Skeppsbron 22, and once we had arrived in Gamla Stan we walked around the Royal Castel to get to our street.

After several minutes we arrived in Skeppsbron (in Swedish, the ship’s bridge). In front of me I had the Best Hostel Skeppsbron and in my back I had the Baltic Sea, so I turned where the ocean meets the land and where the ocean meets my hand, where I could feel the Swedish’s winds blowing again.

Tsamina mina Zangalewa

2010-08-01T18:28:00.002+02:00

After a month which I have not had time to write in my blog, and fifteen days after Jabulanis and Vuvuzelas finished their work, I think that is the right moment to speak about the World Cup played in South Africa.

First of all I have to say that I was happy when I was noticed that this World Cup would be played in Africa, and what is more, it will be the first played in this continent. I think that Africa, and South Africa, deserved it. This action has given to this land and opportunity to success and to try to improve the country. As we have seen during the development of the Cup, South Africa has passed the test with a satisfactory management of the competition. On the other hand it is true that some things could have worked better but in general he can be proud of it.

Secondly, I would like to speak about the football played there. I have to admit that I was surprised at the level and the papers that “the favourite teams” played. In fact I have to recognize that I didn’t imagine another winner apart from Spain (perhaps Argentina too). The favourite teams have not played well, we only have to focus on the way that Italy, France, England and Brazil had played, in my opinion none of them deserved the World Cup. On the other hand, Germany, Argentina and Netherlands could have achieved the purpose but during the development of the Cup we have realised that they also have some defaults.

Therefore, I think that the only team that deserved the World Cup was Spain. It is true that in football not always happen what is normal or expected, but this time happened. I think that Spain was the one that play the best football and the one that play football better. It is said that Spain has played like Barça and because of this he had won. In my opinion Barça is better than Spain and also I think that it is normal that Spain and his coach Vicente del Bosque has followed the Barça style, everybody of us would have done the same, it is the expected behaviour when more than a half of yours players play in Barça, and what is more, they are the bests of the team.

Many people called this Spanish team as “Barça”, but I think that he looks like more “Catalonia” due to the 7 Catalans who played there, I mean, who really deserves the star on the shield?

Gràcies Jan!

2010-06-30T23:07:00.001+02:00

Recordo perfectament les eleccions a la presidència del Barça l’any 2003. Jo llavors tenia 15 anys i per mi varen ser les primeres eleccions a la presidència del Club on hi havia una certa incertesa de qui podia guanyar. Primer va semblar que Bassat, tot hi que finalment un jove Joan Laporta es va imposar als comicis amb la promesa que portaria a David Beckham, encara que sortosament al final va venir al seu lloc Ronaldinho Gaúcho.

Llavors no ho sabíem, però estava a punt d’arribar el millor Barça de la història.

És cert Jan que els teus 7 anys a la presidència del club no han estat un camí de roses, no sempre has actuat de la millor manera i també t’has hagut d’enfrontar a moltes crítiques, fins i tot a una moció de censura, però per altra banda tu i la teva junta directiva heu fet d’aquest Barça com al millor de la història.

Només et volia donar les gràcies: gràcies per fer del Barça un equip guanyador, gràcies per fer-nos sentir als culés orgullosos d’aquest club, per fer que pogués veure el Barça guanyar la Copa d’Europa (i resulta que al final van ser dos), per treure els violents de l’estadi tot hi que també en vas haver de pagar un preu, per fer del Barça més que un equip de futbol, també un equip solidari, gràcies per defensar el país d’on és el Barça, per explicar allà on anaves que el Barça està en una nació sense estat, has estat un gran ambaixador del Barça i al mateix temps de Catalunya, gràcies per apostar per la gent de casa a l’hora que tocava aixecar el club, el temps ha demostrat que tenies la raó, així que et volia donar les gràcies a tu i a tots els que han format part de la teva junta directiva per dedicar els millors anys de la vostra vida a un projecte que ha valgut la pena i que al cap i a la fi, heu fet que el Barça fos més que un club i que fos respectat arreu on anava. No ens vàreu fallar, tu i la junta directiva vàreu dir que dedicaríeu els millors anys de la vostra vida a aquest projecte, i així ho heu fet.

Ara toca esperar que els que vinguin ho facin encara millor tot hi que serà molt difícil, i és que com deia un antic professor meu, qui no avança recula.

Avui és el teu últim dia, moltes gràcies Jan, i malgrat tot el que s’hagi pogut dir, t’asseguro jo que surts per la porta gran.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

Més que un club

2010-04-26T23:43:00.002+02:00

Ens separen aproximadament 48 hores per tocar la glòria o bé per quedar eliminats de la màxima competició europea.

Tots els culés esperem amb il·lusió aquest partit, de la mateixa manera que som conscients del antecedents que ens acompanyen els quals es van produir fa tot just una setmana, la qual cosa fa que el dia 28 a les 20.45 estarem provisionalment eliminats de la Champions League.

En altres ocasions creuríem que no hi ha res a fer, de fet no seria gens estrany ja que remuntar un 3 a 1 advers contra l’Inter de Milà és quelcom, a priori, pràcticament impossible. De fet jo reconec que el dimarts passat després del partit vaig dir que l’eliminatòria l’havíem perdut a Milà i que poc importava el que passés a Barcelona. Tot plegat sembla bastant previsible sinó fos que, aquesta vegada es diferent. Aquest Barça ens ha demostrat que res és impossible, ja que, és pot dir pràcticament que ha aconseguit l’impossible. Aquest equip ens ha fet vibrar i ha portat el Barcelonisme a la glòria més absoluta, ha aconseguir quelcom mai vist a l’historia del futbol, i per tant, increïble i segurament pronosticable, així que no se li pot negar res.

De la mateixa manera que crec que és quasi impossible el que pretén fer el Barça dimecres, penso també que si hi ha un equip que és capaç d’aconseguir aquesta fita és aquest equip, cosa que no vol dir que sigui fàcil, ja que el rival és expert i probablement el millor del món a la hora de fer el futbol que li caldrà fer al Camp Nou.

És molt important que els seguidors creguin amb l’equip, però encara més la confiança que hi ha dipositada, tota la campanya que s’està duent a terme, tot fa que les possibilitats d’èxit augmentin però tot això no té sentit sense la mentalitat i l’actitud que té aquest equip.

Diuen que un equip va ser el centre del món, i quin és el secret es preguntava tothom? Jo crec que perquè aquest equip és més que un club, i què vull dir amb això? No tot es basa en tenir els millors jugadors, sinó en tenir molts jugadors que sentin els colors, i el primer l’entrenador, amb les idees clares, i en el fet de poder fer feliç a tanta gent que creu amb ell, a ser capaç d’agrupar una gran massa social.

Remuntarem? Si sabés això probablement avui seria un dels homes més buscats del país, però la veritat no ho sé. Només sé que som i serem més que un club perquè el dia 28 ens hi deixarem la pell.

Sweet home Sverige

2010-04-04T22:53:00.002+02:00

Alfred Nobel, Ibrahimovic, Volvo, Billie the Vision, Absolut, Stieg Larsson; us diuen alguna cosa aquests noms? Doncs tots tenen relació amb Suècia, el país on jo vaig viure durant sis mesos.

A molts de vosaltres ja us he explicat un grapat de coses sobre la meva estada en aquest país nòrdic, de la mateixa manera que sabreu que em serà difícil resumir en aquest article tot el que voldria explicar.

Suècia és un país, diferent al nostre, en què la meitat de l’any queda cobert de neu, no surt a penes el sol i la gent se’n ressenteix. Per què vaig anar allà? Doncs encara no ho sé i dubto descobrir-ho algun dia, el que sí sé és que hi vull tornar, tot i que no puc amagar les meves pors que al tornar allà em decepcioni però suposo que això forma part del joc.

La meva estada va ser fantàstica; vaig arribar un dia fred gener i no sabia encara què hi feia allà. Si haig de jutjar la meva experiència depenent dels primers quinze dies aquesta no seria gaire bona, només recordo que de mica en mica vaig passar de la solitud absoluta a un benestar provocat per la gent que com jo arribava en un país que a penes no en sabia res. Tots junts érem una gran família i haver de dir adéu a unes persones que durant mig any han estat els teus companys de viatge i han compartit moments tan especials amb tu, i a un país que ja te’l comences a sentir teu, no és gens fàcil, fins i tot et planteges si valia la pena fer tot allò per després arribar a un desenllaç que tan et costa acceptar. Saps que hi ha gent que probablement no tornaràs a veure mai més.

A l’hivern Suècia és de color blanc mentre que a l’estiu li canvia la cara; surt el sol i la gent fa més vida al carrer, llavors Estocolm es transforma. En un dia assolellat passejar vora al mar estant dins la ciutat és quelcom impagable, i més tard seure a la gespa verda davant del mar veient com cau el sol no té preu.

L’altre dia parlava amb un company que va estar d’Erasmus al país veí, a Noruega, i em deia que cada dia desitjava tornar a viure allò, i per fi vaig sentir-me entès. Llavors em vaig preguntar què estaria disposat a fer per tornar a viure només un dia d’aquells, i no vaig trobar-hi resposta.

Així doncs, recomano de tot cor a qualsevol que ho pugui fer, embarcar-se a viure una temporada a l’estranger, per què? No sóc qui per dictar una sentència ferma, però a mi em va canviar la vida.

Article publicat a la Newsletter del Col·legi Major Pedralbes (número 4 de març del 2010)